Breu historia de…
La figura de Pius Font i Quer 1888-1964
Es difícil entendre la botànica moderna a Catalunya sense fer un pas per la figura de Pius Font i Quer.
L’Institut Botànic de Barcelona va ser fundat per la Generalitat de Catalunya l’any 1935, gràcies a la tasca realitzada per Pius Font i Quer al front del Departament de Botànica del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.
Des de 1917 realitzà campanyes d’exploració per tota la península ibèrica i al nord del Marroc. Incià la plantació del Jardí Botànic i publicà la primera revista espanyola de botànica.
Gràcies al seu esforç es van aplegar al nou Institut totes les col·leccions de botànica que hi havia disperses: des de l’herbari Cadevall fins al Gabinet Salvador. Va ser autor de nombroses publicacions científiques, va descriure més de 200 taxons i prop de 80 plantes recorden avui el seu nom.
No va ser fins a l’any 1935 que Font i Quer va poder fer realitat el seu projecte més ambiciós, que des de feia gairebé 20 anys li voltava pel cap: la creació d’un Institut Botànic. En un principi això només va significar la segregació del departament de botànica del Museu i convertir-se en una entitat autònoma, anomenada Institut Botànic, però que seguia estant al mateix indret que abans, a l’edifici de la Ciutadella (i no pas a Montjuïc, com ell volia). Però l’any següent, amb l’inici de la Guerra Civil, l’emplaçament de la Ciutadella va esdevenir un indret perillós que corria el risc de ser bombardejat degut a la seva proximitat amb el port i amb l’estació de França. Això va desencadenar l’immediat trasllat de les col·leccions a una torre del carrer Sant Gervasi. De tota manera, durant l’aixecament militar de 1936es trobava a Albarrasíamb els seus alumnes en una expedició botànica. Per tornar a Barcelona van haver de travessar la línia del front i per això després de la guerra va ser reprès (sota l’acusació de rebel·lió militar) amb la pèrdua de tots els càrrecs, fet que el 1940 va conduir a la direcció interina de l’Institut Botànic a Antoni de Bolòs. Una de les primeres coses que va fer Bolòs va ser traslladar l’Institut Botànic de la torre de Sant Gervasi a Montjuïc, però no a l’emplaçament que havia previst Font i Quer, sinó a un edifici proper construït també provisionalment per l’Exposició Internacional de 1929. Finalment va quedar enllestit l’abril de1941, i va ser la seu de l’Institut Botànic de Barcelona durant sis llargues dècades (fins al2003, que trobà nou emplaçament en el recinte del nou Jardí Botànic). L’any 1946 Bolòs va continuar la tasca editorial del centre, però rebatejant la revista, amb el nom de Collectanea Botanica.
L’any 1964 morí Font i Quer, després de gairebé 25 anys en un segon pla, encarregat de la secció de Flora Hispànica de l’Institut Botànic, càrrec honorífic i mig remunerat. Va deixar a mitges un projecte que havia començat en els darrers anys de la seva vida i que tenia el suport de l’Institut d’Estudis Catalans: la creació de la Flora dels Països Catalans, que més tard es faria realitat gràcies al ferm capteniment i dedicació d’Oriol de Bolòsi de Josep Vigo.
Les pedreres Prat i Gran de Montjuïc.
“Deuen ser incomptables els edificis de Barcelona que han estat construïts amb pedra de les entranyes de Montjuïc (o Montjuich, com va escriure’s durant molt de temps). Ja des del temps dels romans, Montjuïc era la gran pedrera que proveïa de matèria primera les edificacions de la ciutat. En la dècada del 1880, l’activitat de les pedreres va arribar al seu màxim: donada la gran necessitat de pedra que requeria la construcció de l’Eixample, les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions en la muntanya. Aquí trobem l’origen del primer barraquisme de Montjuïc. Les pedreres donaven feina a molta gent, normalment immigrants vinguts de pagès. Aquestes famílies acostumaven a aixecar barraques a prop del seu lloc de treball, estalviant-se així llargues distàncies i el preu d’un lloguer. Les primeres barraques de Montjuïc van aparèixer, doncs, al voltant de les pedreres. L’any 1914 hi havia 5000 barraques, estructurades en laberíntics carrers sense nom. Cal tenir en compte que, en aquell temps, bona part de la muntanya estava asilvestrada i pràcticament incomunicada de la resta de la ciutat. Aquest fet va propiciar la marginalització dels col·lectius que s’hi instal·laven, a més de facilitar la presència d’activitat delictiva. Conscients de l’aïllament de la muntanya, les autoritats van aprofitar per aixecar-hi un campament sanitari durant la famosa epidèmia de “grip espanyola” del 1918 (un ús similar se n’havia fet el 1821, durant una epidèmia de febre groga). No podem ignorar l’ús de la muntanya com a centre de detenció i lloc on s’afusellava els condemnats a mort.”
Les pedreres de la Foixarda
El 18 de maç de 1893 es va constituir la Sociedad Mercantil Colectiva Piera, Cortinas y Compañia, fundada per Salvador Piera i Jané, Narcís Cortina i Batllorí i Josep Torras i Ferran per a l’explotació de pedreres i la construcció. A partir de la seva contitució, aquesta societat accelerà l’adquisició de finques a Montjuïc, tasca que exerciren altres membres, com el picapedrerAntoni Piera i Sagués, tal com es pot comprovaren el quadre resum dels principals moviments de compra-venda efectuats entre el 1880 i el 1900, en què es palesa l’interès que tenia l’empresa en l’adquisició de sòls per a l’explotació de les pedreres en aquell moment de màxima activitat a Montjuïc.
El procés d’adquisició de finques iniciat per Piera, Cortinas y Compañía, el continuà el Foment d’Obres i Construccions, S.A., fundad set anys més tard, comprant les pedreres que després anava explotant. En el document del 1904 anomenatv “Plano de la Montaña de Montjuich con indicación de las que son propiedad de la Sociedad Anónima Fomento de Obras y Contrucciones” hem vist que apareix una referència de 64,50 ha de superfície que l’empresa tenia en propietat en el sector de ponent i migdia de la muntanya de Montjuïch. En un àlbum de l’empresa FOCSA, de l’any 1924, en relació de les seves propietats, es diu que la més important és la de Montjuïc amb una superfície total de sis-cents cinquanta mil metres quadrats, i que la finca anomenada Prats, d’uns cinquanta-dos mil metres quadrats, estava arrendada a l’Exposició Indústries Elèctriques, i que les altres fiqnues formaven un bloc de prop de sis-cents mil metres quadrats, des del carrer de les Corts (Gran Via) fins al terreny del cemetiri del Sud-oest, comprenent diverses pedreres de roca sorrenca i grans edificis de quadres, tallers, cotxeres, magatzems, bòbila de totxos, amb una maquinària perfeccionada i amb un forn continu rotatori, tipus Hoffmann, amb una capacitat de producció de 14.000 totxos diaris, amb la façana a la Gran Via i a la carretera del Port, i d’una superfície de 45.000 metres quadrats.´
La Foixarda va ser una de les varies canteras de la muntanya de Montjuïc explotades des de mitjan segle XVII fins a mitjan segle XIX per la família de molers barcelonins Foixart, del cognom, per derivació, es va formar sutopónimo.
Els seus terrenys van recaure a la fi del segle XIX a Jacinta Bruguera i Rius, filla de Jacint Bruguera i Foixart, avi de l’industrial i polític regionalista Josep Rovira i Bruguera, la família els va cedir a l’Ajuntament de Barcelona segons projecte d’urbanització de la muntanya de Montjuic per a l’Exposició Internacional de Barcelona de1929.
La Vanguardia 20 Nov 1915
“Ayer se firmó en el despacho de la Alcaldía la escritura de cesión y venta á favor del Ayuntamiento, por la cantidad de 111.344’02 pesetas, de unos tórrenos de la montaña deMontjuich, propiedad de los herederos de doña Jacinta Bruguera, que se destinan á parques y jardines. Autorizó la escritora el notario don ValentínMarín”
En 1920 va començar a construir-se, sobre la fondalada coneguda com el Sot de la Foixarda, l’Estadi Català, perquè fos seu dels Jocs Olímpics de1924, als quals la ciutat de Barcelona va sol·licitar ser candidata, celebrant finalment aquesta VIII edició dels Jocs en la ciutat de París.
Va ser inaugurat el 25 de desembre de 1921, amb un partit de futbol jugat pel FC Barcelona i l’Sparta de Praga, sense que les seves obres haguessin arribat a acabar, de manera que, malmesa la seva destinació olímpica, va ser reconvertit en parc d’atraccions, ara per a l’Exposició Internacional de 1929, i, després, novament en equipament esportiu (avui Camp Municipal de Rugbi La Foixarda) .
El 1930, continuant aquest projecte de transformació urbanística de la muntanya de Montjuïc motivat per l’Exposició Internacional, es va encarregar al botànic Pius Font i Quer la construcció d’un jardí botànic per a la ciutat de Barcelona, l’avui anomenat Jardí Botànic Històric de Barcelona, creat sobre dues fondalades de l’antiga pedrera Foixarda (la del Sot de la Masia i la del Sot de l’Estany) situades darrere del Palau Nacional de Montjuïc, seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya
Si voleu descobrir més curiositats sobre el sot de la masia i el sot de l’estany seguiu aquest enllaç.
Descobrir el Jardí Botànic Històric 